✏ Aitor Álvarez Garcia - periodista
“Explicar i escoltar una història ens fa crear vincles emocionals, ens fa família”. Amb aquesta declaració d’intencions comença Sherazade Baradají la seva càpsula formativa en el marc de la jornada “Ara ho entenc! Quan la comunitat acompanya en la lectura”, organitzada pel programa Lecxit de la Fundació Bofill. “El meu ofici és explicar històries”, afegeix. L’objectiu de l’hora i mitja següent és “donar les claus per narrar bé els contes als nens i nenes, però també als i les adolescents”.
Entra un raig de sol per la finestra en un matí d’inici de desembre més aviat fred i a Bardají se l’escolten un grup de docents, bibliotecàries i membres de la comunitat Lecxit, preocupades perquè la lectura està menys a l’ordre del dia del que els agradaria. I per com això afecta als infants. Una de les mestres participants ho apunta fent-se ressò de les paraules d’un dels seus professors de literatura infantil de la UAB:
“No et fiïs mai d’una persona que no llegeix”. També és compartit el sentiment a la sala de preservar, nodrir i posar al centre les biblioteques escolars.
Després d’aquesta breu introducció i de compartir mirades amb les participants, la Sherezade es posa en acció.
Quan llegim seguim fil per randa allò que l’autor ha escrit, però quan narrem la cosa és ben diferent: quam narrem són les nostres paraules, i no les de l’autor, les que fem sonar
“M’agradaria donar-vos eines molt pràctiques per narrar, perquè no és el mateix llegir que narrar”, anuncia aquesta professional d’explicar històries. I insisteix: “Quan llegim seguim fil per randa allò que l’autor ha escrit, però quan narrem la cosa és ben diferent: quam narrem són les nostres paraules, i no les de l’autor, les que fem sonar”. I l’auditori assenteix. Una de les participants, mestra a una escola de Rubí, li dona la raó ràpidament: “Si vols fer estimar les paraules les has de saber transmetre i això vol dir convertir-les en atractives”.
Una altra participant, traductora especialitzada en literatura infantil i juvenil, explica: “Quan jo tradueixo un conte penso constantment en la importància que els pares el puguin llegir bé als seus fills, que se’l puguin fer seu, perquè narrar als infants és una eina indispensable per encomanar el gust per la literatura”.
Però no només als infants. Sherezade Bardají defensa la idea de poder ser oients d’històries tota la vida. Una de les participants emfatitza: “Sembla que quan ens fem grans hàgim de deixar d’escoltar històries per passar exclusivament a llegir-les”.
La lectura s’ha de preparar; no es pot narrar una història sense haver-la llegit prèviament.
I arriba el moment de prendre apunts. Bardají presenta 8 consells per a fer una bona narració, no sense abans transmetre una idea fonamental a les participants: “La lectura s’ha de preparar; no es pot narrar una història sense haver-la llegit prèviament” I afegeix: “recordeu que els infants son uns crítics molt sincers i que, per tant, ens diran que no els agradat sense pèls a la llengua”
Aquests són els vuit punts i l’explicació que en fa Bardají de cada un d’ells:
Entonem acord a la nostra manera de ser: El text és una partitura amb la qual juguem. És una corba melòdica i s’ha de fer d’acord amb la manera com som, amb el nostre to i el nostre ritme intern.
Vocalitzem: Necessitem que se’ns entengui i per això hem d’anar amb cura amb aquelles paraules difícils o que no coneixem prèviament. Hem de trobar l’equilibri entre oferir-los textos bons i que de vegades poden ser complexos, i que al mateix temps nosaltres ens sentim còmodes per llegir-los.
Alerta amb la dicció! Ha de ser adequada i per això és important haver-se preparat abans.
Juguem amb les pauses i els silencis: La lectura en veu alta ha d’estar plena d’allò que no es diu, que està per sota. Els silencis ens permeten captar la seva atenció, donar espai perquè ens mirin i ens els mirem i reflexionar sobre allò que acabem de dir. Al silenci hi trobem joc, llibertat i creativitat. però important, no tothom ha de fer igual els silencis, està bé que cadascú triï les seves pauses segons consideri.
Practiquem un bon ritme: És important no anar massa ràpid, ni tampoc massa a poc a poc. Cal facilitar que la història camini però sense presses, perquè es puguin anar imaginant el que van escoltant”.
Per narrar cal que l’emoció s’adeqüi al text: De vegades escoltes algú que està llegint i li notes que està enfadat o enfadada. Això cal evitar-ho perquè l’emoció que transmet afecta a la forma com l’oient rep el missatge. Cal, per tant, que el discurs intern sigui l’adequat al text que narrem.
Posem atenció a la respiració: Amb el pit o amb la panxa? La bona respiració és la diafragmàtica. Necessitem omplir la panxa d’aire.
Narrem també amb el gest: Són molt importants els moviments del cos i la pròpia mirada. Per narrar no es pot mirar tota l’estona el llibre; cal mirar als nostres oients als ulls i comunicar-nos amb ells també a través del moviment, del gest.
I animant a les participants a explorar i a recuperar rondalles i contes populars per la potència que tenen els arquetips que hi apareixen, Bardají finalitza la sessió. Amb el mateix somriure que no ha perdut en tota l’estona i, ara també, un somriure a la cara de les participants.
Les 5 idees clau de la càpsula "Jo també puc explicar i llegir històries?"
