✏ Esther Escolán - periodista
A través de la dinàmica que van proposar, la Mireia Pérez-Peitx i la Maria Gràcia, de l’ICE UAB, van demostrar que els processos de lectura no són lineals i que llegir significa també negociar, mirar el text i la imatge i interpretar-los, o fullejar cap endavant i cap endarrere.
En el marc de la jornada “Ara ho entenc! Quan la comunitat acompanya en la lectura” vam tenir ocasió de comptar amb la Mireia Pérez-Peitx i la Maria Gràcia, membres de l’equip de l’ICE de la UAB Aprendre a Llegir i a Escriure. Ambdues van comandar la càpsula “És massa gran per no saber llegir?”, una estona en la qual la deducció, la imaginació i el debat van ser els grans protagonistes. Ho van ser des del moment en què van plantejar el fil conductor de la dinàmica, que no va ser un altre que intentar llegir un llibre escrit en xinès. Una fita per a la qual els assistents es van aplegar en grups de cinc persones. I és que, per poder respondre la pregunta que encapçalava la càpsula –“És massa gran per no saber llegir?”-, el primer que calia fer era posar-se en situació.
La interacció, cabdal
Quan Pérez-Peitx i Gràcia van repartir els llibres, un rum-rum es va apoderar de la sala. Els grups intentaven desxifrar les lletres xineses, els signes de puntuació, els colors de les lletres i dels dibuixos, atès que el protagonista era d’un color diferent al de la resta de la seva espècie. Al cap d’una estona, cadascun dels grups va exposar quin era, per a ells, l’argument del llibre. “La interacció entre tots vosaltres a l’hora d’interpretar aquest llibre ha estat molt bonica”, va subratllar Pérez-Peitx, la qual va afegir que, “probablement, si la lectura s’hagués fet de manera individual, sense la possibilitat de dialogar, contrastar o valorar les opinions dels altres, hagués estat totalment diferent”. La interacció, per tant, “ha jugat un paper molt gran en tota aquesta construcció d’aquesta experiència en aquest moment de la lectura”.
En un moment donat, Gràcia va preguntar als assistents si consideraven que allò que havien estat fent tota aquella estona amb el llibre en xinès era llegir. Alguns van respondre que sí, d’altres van dir que més aviat havien interpretat. Aleshores, Gràcia va plantejar: “I què és llegir?”. Un participant de la jornada va destacar que els allà present havien emprat el llibre “com a artefacte suggeridor més que com a artefacte que diu una veritat inamovible”. Com a poc, s’havien trobat cinc històries diferents, tot, prosseguia, “en un exercici que també ens demanava ser generosos amb la interpretació dels altres, la qual cosa li aporta a llibre un valor que a les aules no sempre hi treballem”.
Llegir i rellegir
A continuació, les conductores de la dinàmica van proposar als assistents endevinar el títol del llibre. Sorprenentment, va haver dos grups que van encertar en títol: “Vols ser el meu amic?”. Del procés, a Pérez-Peitx li va sorprendre el fet que tots els grups van tornar a bullir i a mirar-se i a remirar-se novament el llibre. I és que, assenyalava, tots aquests processos de lectura i de comprensió “no són lineals, no començo per un punt, segueixo pel segon i acabo pel tercer, sinó que començo per aquí, de vegades necessito tirar enrere, després faig tres passes endavant, etc. i vaig construint una espiral que m’apropa al què realment vull, que és gaudir de la interpretació o la construcció del relat”.
En aquest punt, Pérez-Peitx lamentava com, socialment, la idea d’allò que és llegir sovint és una idea molt limitant, “sobretot quan es treballa amb infants i tot es redueix a desxifrar significats o a haver de llegir tantes paraules per minut”. “I està bé -puntualitzava- que l’infant sàpiga llegir a certa velocitat però ens hem de preguntar si aquest infant sap què ha llegit”. Pérez-Peitx va referir-se aleshores a un concepte encunyat fa uns anys per la UNESCO, l’analfabetisme funcional “i que és literalment això: aquesta capacitat de descodificar sense comprendre”. “Com aconseguirem així encomanar el plaer per la lectura?”, es preguntava.
Llegir vol dir negociar, anar endavant i endarrere, analitzar les imatges i el text, etc. i això, que ens neix d’una manera molt espontània, no som capaços de transmetre-ho amb aquesta espontaneïtat quan estem amb un infant que està aprenent a llegir.
Els prelectors, la cantera
Cognitivament, prosseguia la membre de l’ICE UAB, “llegir és un acte esgotador que comporta un esforç molt gran i, si a sobre, el que en treuen els infants és recitar i no comprendre res, no els fem cap favor per després poder enganxar-los a la lectura”. A la dinàmica plantejada per Pérez-Peitx i Gràcia es va veure molt clarament què vol dir llegir: “Llegir vol dir negociar, anar endavant i endarrere, analitzar les imatges i el text, etc. i això, que ens neix d’una manera molt espontània, no som capaços de transmetre-ho amb aquesta espontaneïtat quan estem amb un infant que està aprenent a llegir”, assenyalaven ambdues.
Gràcia apuntava tanmateix que, amb aquests prelectors de quatre i cinc anys, “podem debatre prèviament a obrir el llibre quin creuen que serà el títol a partir de les imatges que hi hagi a la portada i això ja són processos cognitius al voltant de la lectura”. I és que, a la dinàmica, la idea d’oferir els assistents un llibre que no poguessin desxifrar alfabèticament amb un codi que no coneixien “era per forçar a poder obrir la mirada i veure que la lectura va molt més enllà de relacionar cada lletra o cada grafia amb un so”. Parlar del llibre, en definitiva, “ens ajuda no només a construir els significats dels textos, a omplir els buits i a donar respostes, sinó també a comprendre la idea de que, per llegir, necessitem poder parlar, compartir i posar-nos d’acord en les coses”.
Què busquem quan una criatura llegeix? Busquem que vagi ràpid o que pugui aprendre i gaudir d’aquest text?
Cal un canvi de mirada urgent
Un cop que Pérez-Peitx i Gràcia van explicar el conte als allà presents, Gràcia aprofitava per explicar com per a ella, “la bona literatura és aquella que deixa espais perquè el lector decideixi”. També reconeixia que, quan s’estableixen els estàndards de que els infants han de llegir així o aixà, a ella la preocupa “quantes criatures es queden fora d’aquests i amb quin criteri ens atrevim a afirmar que aquesta persona no està dins de l’estàndard”. I plantejava: “A on estem posant la mirada? Què busquem quan una criatura llegeix? Busquem que vagi ràpid o que pugui aprendre i gaudir d’aquest text? O fer allò que dicten unes instruccions que ha de fer? Quan adoptem una mirada constructiva i respectuosa cap a l’infant, fent èmfasi en el què realment és important, tot canvia d’ordre i tot pren una dimensió diferent.”
La conclusió de tot plegat, per a Pérez-Peitx era que “cal fer molta pedagogia amb les famílies i amb els propis mestres”. I assenyalava: “Nosaltres, com a grup, ens situem en un paradigma en el qual creiem que el mestre ha de proporcionar situacions i estratègies, acompanyar i estar allà present. Hem de proporcionar situacions a través de les quals l’infant construirà significats i aquí és interessant veure amb quins materials estan interaccionant i què se li està posant a l’abast”. I és que, tal com contenia una de les cites projectades al final de la càpsula, de l’experta en lectura i escriptura Isabel Solé, “l’aprenentatge de la lectura s’inicia molt d’hora i es prolonga al llarg de tota la vida. Per sort, no fa falta ser un lector autònom per gaudir-ne; en la nostra cultura els petits entren en contacte amb els llibres i les històries a través de la lectura que altres persones fan per ells”.
Ls 5 idees clau de la càpsula "És massa gran per no saber llegir?"
