✏ Marc Solanes - periodista
Més de 300 espais en 150 municipis: el programa Lecxit, una de les pedres angulars de la Fundació Bofill, compta amb una xarxa de quasi 300 Espais Lecxit (centres educatius, biblioteques i entitats socials) a 150 municipis. En total, més de 2.000 persones voluntàries acompanyen setmanalment un infant per fer de la lectura una experiència diferent, que genera passió i converteix el llibre en una eina de cohesió social. El programa va néixer fa més d’una dècada, i acumula ja 40.000 hores de voluntariat anuals arreu del territori. Lecxit també ofereix orientacions i materials a les famílies per implicar-les en la millora dels hàbits lectors, i es coordina amb els centres educatius per oferir els títols més adequats per cada alumne.
Entrevistem la Carmen Crespo Martín, una de les voluntàries del programa Lecxit, que explica la necessitat de què els infants descobreixin el poder de la literatura i desenvolupin, amb l’acompanyament necessari, l’amor pels llibres.
Malgrat les seves dificultats per caminar -pateix artritis reumatoide des de fa 30 anys- no falla mai a la seva cita a l’Escola Calvet d’Estrella de Sabadell, on la Clàudia l’espera amb els braços oberts cada cop que la veu.
Encara no s’ha obert la porta de l’aula i ja se senten riallades estridents d’alegria a l’altra banda. Amb un somriure d’orella a orella, la Carmen arriba a l’escola com si entrés en un gran esdeveniment festiu. Té 70 anys i cada cop li costa més caminar, però si no fos per la cadira de rodes que condueix amb una energia desbordant, seria la darrera cosa en què ens fixaríem en conèixer-la per primera vegada. Ja fa dos anys que és voluntària del programa Lecxit, que contribueix a millorar la comprensió lectora dels alumnes de primària arreu de Catalunya. “Avui he vingut en taxi, que quan surti d’aquí he d’anar al teatre!”, etziba només arribar.
Amb un català perfecte, la Carmen explica que va arribar a Catalunya als anys 80. Va néixer a Sòria, però ha recorregut mitja Espanya abans d’establir-se definitivament a Sabadell. Ara té quatre fills i cinc néts, dels que gaudeix tant com pot i amb els que va a sopar “almenys un cop per setmana”. “Jo els dic, porteu-me on vulgueu, que pago jo. I, per a mi, ells em paguen amb el temps que passen al meu costat”. Ha estat mestra durant tota la seva vida, i apuntant-se a Lecxit va decidir continuar la seva tasca educativa. “El món rutlla igual amb la meva presència o sense ella. Per tant, quina altra cosa podria fer que no fos intentar continuar ensenyant fins que se m’acabin les forces?”.
La Carmen és un exemple de resiliència en la vida i passió pels infants. Quan li preguntem per què decideix invertir tant de temps per fer de voluntària, tant a Lecxit com en la seva vida personal, fa una pausa i respira. “Tinc problemes físics, però això no m’impedeix ajudar els que m’envolten”.
Ha estat una lectora voraç els darrers anys, però no va ser fins a la maduresa quan va descobrir l’immens poder que poden tenir els llibres. “Quan era petita, el que ens feien llegir a l’escola era tràgic i depriment. Només ens explicaven històries de por, penúries de la guerra… Com s’ha d’apassionar un infant per la lectura, d’aquesta forma?”. El dia que li van detectar artritis reumatoide, amb 40 anys, el món li va caure a sobre. Explica, sense perdre el somriure, que va entrar en una depressió profunda de la qual creia que no se’n sortiria. “La vida em va parar a nivell físic. Jo, que soc una persona que sempre té ganes de fer coses, em vaig veure en un abisme. El meu present i futur canviarien per sempre més. Els llibres, però, em van salvar”.
A partir de llavors va descobrir que, si llegia, sentia el dolor de forma menys intensa. “El fet de centrar la meva atenció en alguna cosa que em feia viatjar lluny d’aquí em calmava. Vaig descobrir que llegir em feia més feliç, molt més del que mai hauria pogut pensar”. Abans de l’artritis, explica, viatjava de forma incansable per tot arreu. Gràcies als llibres, per sort, va aconseguir no deixar de fer-ho mai. “Quan llegeixes et transportes. Però no de forma figurada, sinó de debò! Aprens coses d’altres països, t’endinses en altres cultures i descobreixes altres maneres de veure el món que ens envolta”. Ara, a més, també viatja a través de les fotografies que li envien els seus fills i néts quan agafen un avió. “Miro la fotografia al telèfon i em transporto fins on són ells. És meravellós”.
El fet de centrar la meva atenció en alguna cosa que em feia viatjar lluny d’aquí em calmava el dolor. Vaig descobrir que llegir em feia més feliç, molt més del que mai hauria pogut pensar.
El Lecxit és un dels programes més veterans de la Fundació Bofill. Amb més de 10 anys de trajectòria, té per objectiu impulsar l’èxit educatiu a través de la millora de la comprensió lectora. La metodologia es basa en trobades de lectura setmanals d’una hora entre un infant i una persona voluntària. En aquest cas, entre la Carmen i la Clàudia, que cursa quart de primària a l’Escola Calvet d’Estrella. Aquest mes de juny ha finalitzat el programa d’enguany, que va començar el passat mes de gener i ha tingut una gran acollida arreu del territori.
Després de provar en diversos voluntariats, la Carmen va trobar en el Lecxit el que de debò li agradava. “Els nens són éssers en formació, estan en l’etapa més important de les seves vides. Si puc incorporar un petit granet de sorra al seu procés de creixement a través de la lectura, ja soc feliç”. Com a ex-mestra, atribueix el baix nivell de comprensió lectora dels més menuts a la manca de professionals contractats i les altíssimes ràtios d’alumnes per classe. “Se suposa que un mestre té assignats un màxim de 23 infants, però a l’hora de la veritat això no és així. Amb tants nens i nenes per aula, has de fer filigranes per poder fer classe amb garanties. I si, a sobre, has de fer sessions individuals de lectura, ja no estem parlant de mestres… sinó de superherois i superheroïnes!”.
Porta una ampolla d’aigua gairebé enganxada a la mà i fa un glop cada pocs minuts. Diu que és perquè se li asseca la gola quan parla. I, quasi sempre, acaba parlant molt. “Ara parlem poc, molt menys que abans. Estem abocats a una societat cada cop més individualista”. Explica que els moments en què es compartia en família, que acostumaven a ser durant els àpats, estan sent colonitzats pel telèfon mòbil. “Els dinars i sopars han passat de ser espais de conversa a moments de reclusió i aïllament. En un món cada cop menys obert, llegir esdevé una eina imprescindible per revertir aquesta tendència”.
Explica que en el programa d’aquest any ha notat molta millora en els infants. “A més, els alumnes a banda de llegir han reforçat les seves habilitats a l’hora d’escriure, i això també és molt important”. Diu que d’aquesta forma es treballa també la memòria visual, que repercuteix en una millora de la gramàtica i l’ortografia. I també en les ganes d’aprendre. Així es copsa en la forma en què la Clàudia, la nena a qui acompanya, entra a l’aula quan la veu. Entra corrents, es fan una abraçada i li ensenya el que ha fet a classe durant el dia.
La lectura és com la salut. Com més aviat te’n cuidis d’ella, millor.
Quan li preguntem què significa el programa per a ella, respon que “representa un esforç cooperatiu de moltíssimes persones envers els infants”. Tot el que es pugui invertir en els infants, subratlla, “és un regal”. “Quan jo era petita, per desgràcia, ningú portava els fills als metges, per això la meva generació pateix tants mals. Ara, però, si els meus néts necessiten anar-hi, els hi porto de seguida. La lectura -diu mentre ens escodrinya amb la mirada- és com la salut. Com més aviat te’n cuidis d’ella, millor”.
La Carmen fa mans i mànigues per venir cada setmana a l’escola. S’obliga a fer-ho, explica entre rialles, per mantenir-se activa. Segons la pressa que tingui, ve en autobús -triga 10 minuts en cadira de rodes des de la parada fins a l’escola- o en taxi. És un exemple de resiliència en la vida i passió pels infants. Quan li preguntem per què decideix invertir tant de temps per fer de voluntària, tant a Lecxit com en la seva vida personal, fa una pausa i respira. “Tinc problemes físics, però això no m’impedeix ajudar els que m’envolten”.
